Arriba el bon temps

Els dies s’han allargat i el bon temps ha arribat. Ve més de gust que mai estar-se a fora, i això mateix vam fer a la última sortida del Projecte Rossinyol, anar visitar el Temps de Flors de Girona!

Ens vam llevar ben d’hora ben d’hora per agafar la Teisa de Banyoles fins a Girona i ens vam endinsar pels carrerons del Barri Vell de Girona, aquesta vegada decorats amb molt d’encant. Els mentorats, que no hi havien estat mai, van quedar al·lucinats de la mà de persones, i sobretot turistes, que s’havien desplaçat a Girona aquell mateix dia (i és que justament hi vam anar el primer dia de tots i estava molt i molt ple!).

Fotografia a la muralla de Girona

Després d’haver donat una volta vam pujar a la universitat per ensenyar-los a on estudiem. Una vegada a dalt vam descansar una estona que entre que ja feia estona que caminàvem i les gairebé 130 escales que hi ha de pujada –si, les tenim contades i tot!– necessitàvem reposar. Vam anar a veure el muntatge que hi havia a la Facultat de Lletres i Turisme i va donar la coincidència que la mateixa autora de l’obra estava per allà i ens hi va fer una fotografia. Al principi estàvem tots plegats una mica tímids, però ens va demanar que saltéssim i que ens féssim la fotografia una mica esbojarrats i la veritat és que va estar molt bé. Per acabar el matí vam anar a passejar per la muralla i abans de marxar vam acabar amb un petit esmorzar per recuperar l’energia. Va ser un dia ple de color i molt bonic, però també molt cansat!

Fotografia de grup a l'exposició de la Facultat de Lletres i Turisme

El cap de setmana següent celebràvem la festa de comiat del projecte a Banyoles, a Cal Drac, allà mateix on va començar tot. Cada mentor havia preparat un escrit pel seu mentorat i havíem organitzat una gimcana on vam posar a prova les seves habilitats (els vam fer cantar, dibuixar, córrer.. una mica de tot vaja). La Kadijatu va tenir un imprevist i finalment no va poder venir, però jo com que també he pogut conèixer als altres nois i noies i hi he establert un bon vincle vaig voler participar igualment d’aquest dia. Per sort, vaig poder fer arribar l’escrit igualment a la Kadijatu, que li va agradar molt. El comparteixo aquí també, perquè per a mi és un reflex del que aquest projecte ha suposat per a mi:

He viscut històries increïbles. He pogut descobrir i fer descobrir, conèixer i compartir la màgia de viure per primera vegada alguna experiència i veure la il·lusió d’aquell que obre les portes a noves vivències.

I és que a vegades quan ens fem grans les responsabilitats ens fan anar de pressa i passar pels millors moments gairebé de puntetes. Amb el Projecte Rossinyol m’he contagiat de l’energia que desprens i he après a agafar aire i fer una pausa, a gaudir i assaborir cada instant de la mateixa manera que ho fas tu. He recordat que l’essencial és invisible als ulls.

Indubtablement m’enduc Banyoles: el territori, les tradicions i, sobretot, les seves persones.

Espero que us hagi agradat. Això ja s’acaba i les properes dues setmanes ens tocarà acomiadar-nos!

Alba Combis i Ganigué

Gaudim de la natura!

Aquestes últimes setmanes hem aprofitat que ha començat el bon temps per fer activitats a l’aire lliure que han estat d’allò més bé!

Tots quatre sobre la barca de rems

Un dissabte al matí vam anar amb les barques de rem a l’Estany de Banyoles amb l’Anna i en Carlos, dos participants més del Projecte Rossinyol. La veritat és que va anar molt bé ser quatre, ja que vam poder compartir esforços a l’hora de remar. Sembla que no, però necessites bastanta força i coordinació per aconseguir anar recte i una mica lluny. I encara més quan ets una mica desastre i fas com nosaltres, que vam començar remant del revés (fent força endavant amb els braços enlloc d’enrere que és com toca i intentant que la barca avancés pel costat que no acaba amb punta..). 

La Kadi remant

Per sort, i després d’una bona estona intentant-nos moure, vam veure que d’altres persones que estaven fent la mateixa activitat que nosaltres ho feien del revés i vam adonar-nos del perquè. Tot i això, va valdre la pena gaudir de l’Estany des de mig l’aigua!

Uns dies més tard vam anar al Puig Clarà. Ho teníem pendent des de feia temps però no havíem pogut pujar per culpa del temps. Per sort, feia un dia esplèndid, ni molta fred ni molta calor. L’anada va ser genial, vam parar a dos o tres petites zones que et permetien veure Banyoles des dalt i vam estar contemplant el paisatge i fent fotografies. 

Fotografia al cim del Puig Clarà

A més, com que a un dels miradors del cim hi ha una placa on explica què es pot veure des d’allà ens vam dedicar a intentar buscar els diferents llocs (els Àngels, la Llacuna d’en Margarit, el Pla de Can Morgat, etc.). Les vistes de tot l’Estany, impagables!

Per baixar vam passar per un corriol més estret i que durant un petit tros, on el pendent era més elevat, tenia una corda per agafar-se. Va ser gairebé com practicar esport d’aventura, molt divertit, però vam quedar plens de pols i amb la roba un xic bruta. Malgrat tot, repetiríem l’excursió sense pensar-nos-ho dues vegades!

Els paisatges que estic descobrint de Banyoles estan fent que cada vegada apreciï més d’aquesta terra, és gairebé com la meva segona casa. És més, fins i tot la defenso com els banyolins, no seria pas la primera vegada en els últims dies que deixo anar el tòpic de “no és un llac, és un estany!”. En fi, quan s'acabi el projecte hi hauré de continuar anant sovint per no trobar-ho a faltar.

Vistes des del Puig Clarà

Seguim amb el projecte i continuem descobrint nous racons!

 Alba Combis i Ganigué